JOSEF HARTINGER
“No signaré això”. Amb aquestes paraules simbòlicament podríem dir que es va acabar amb una democràcia i es va entrar en el terreny ferotge i pantanós del totalitarisme. Situem-nos. Som a Alemanya, concretament a Baviera, a inicis de 1933. Adolf Hitler acaba de ser investit canceller i s’acaba d’obrir el primer camp de concentració: Dachau, a les afores de Munich, per recloure als ciutadans contraris al règim nazi.
Un camp d’infame memòria que ben aviat es va veure esquitxat de sang. En efecte, pocs dies després de la seva obertura quatre persones (ciutadans jueus amb un activisme polític socialista i comunista) són executats a sang freda “mentre intentaven escapar.”
Un fiscal, Josef Hartinger, i un metge forense, Moritz Flamm, (noms que mereixen ser recordats) es traslladen fins al camp, investiguen i descobreixen que els quatre interns han estat assassinats cadascun amb un tret a la nuca efectuat a molt poca distància. Execucions sumàries, les primeres d’un règim absolutament sanguinari. Res de cap intent de fuga. Els trets s’efectuen dins del recinte del camp.
Què fan Hartinger i Flamm? Preparen l’acte d’acusació i l’ordre de detenció per assassinat contra el comandant de Dachau i els seus principals botxins! Imaginem-nos l’escena: una banda d’assassins nazis han de rendir comptes i donar explicacions al fiscal i a un metge forense pels crims que han comès. La seva perplexitat devia ser absoluta. Donar explicacions davant de la justícia d’un Estat de Dret, garant de les llibertats públiques? Posar límits al règim de terror i al seu poder omnímode? Quasi podem gaudir pensant en l’angoixa i el neguit que devien experimentar els nazis i la seva por davant l’acció decidida de dos homes valents disposats a complir amb el seu deure malgrat les conseqüències personals que això els podia comportar. I es jugaven, literalment, la vida. (Uns mesos després Flamm va aparèixer mort “en estranyes circumstàncies” mentre que Hartinger es va veure obligat a fugir).
I això que Hartinger i Flamm no tenien cap mena de simpatia personal o política envers els assassinats. No era una qüestió ideològica, ni de formació acadèmica, ni de patrimoni, ni de diferències socials. Era, senzillament, una actitud ètica i un compromís moral. I la determinació de dur-lo a terme complint amb el seu deure. L’últim escull d’una democràcia contra la barbàrie.
El mateix compromís que demostren avui dia els valents que treballen a les associacions d’ajuda humanitària que salven vides al Mediterrani, el mateix compromís demostrat –i ho subratllo un cop més- pels 3.000 voluntaris que han donat el millor d’ells mateixos treballant pel bé comú durant els Jocs Mediterranis de Tarragona. Els herois anònims que ajuden aquells que més ho necessiten, els constantinencs i constantinenques que es bolquen en les tasques de voluntariat, als que volen acollir als refugiats, als que es commouen davant del patiment aliè. El Constantí de dimensió humana del que tant m’enorgulleixo com a alcalde.
Sempre m’ha sorprès que les persones que demostren aquest compromís i aquesta humanitat són persones que professen una humilitat orfe de qualsevol vestigi de vanitat. Rebutgen els homenatges i se senten incòmodes quan, amb tota justícia, són honorats públicament.
Igual va passar amb Josef Hartinger. Després de la guerra es negava a ser objecte de cap mena d’homenatge o distinció. “Només vaig fer allò que m’exigia el meu sentit del deure, la meva consciència, i el meu jurament professional.” Deia “només” quan era tant!
Una actitud que contrastava amb la del seu superior, el fiscal general en cap de Munich, que es va negar a signar les ordres d’acusació i detenció i va donar carpetada al cas. Punt i final. Imaginem que les hagués signat i l’impacte internacional que això hauria tingut. Parlem d’uns moments –març de 1933- en què la democràcia no ha acabat de morir i que la dictadura encara no s’ha consolidat. Només uns mesos després una investigació imparcial objectiva a un camp de concentració hagués estat impensable. Però som als inicis del la tirania i encara hi ha professionals d’una justícia independent que investiguen un crim objectivament. Són els primers quatre assassinats d’un llistat que finalment va incloure milions de persones. No sabem com seria la història avui si aquest fiscal en cap hagués signat i, conseqüentment, s’hagués detingut al comandant del primer cap de concentració nazi per assassinat.
Però no ho va fer. “No signaré això”. I en aquell moment, també simbòlicament, un nou carril –potser el decisiu- es va afegir a la màquina d’extermini que conduïa a Auschwitz-Birkenau.
Recordem-ho sempre.
Òscar Sánchez
Alcalde de Constantí